Nuestro ensayo “¿Qué era? ¿Qué es? El Fascismo” EN PDF GRATUITO

¿Qué era? ¿Qué es? El fascismo. Entre el legado de Franco y la modernidad de Le Pen (1975-1997), Destino, Barcelona, 1998, 94 pp. ISBN: 978-84-233-2999-1. Prólogo de Rosa Regás, pp. 11-14.

EN 1998 publicamos nuestro ensayo breve El fascismo, en la colección “¿Qué era? ¿Qué es?”, que entonces dirigía Rosa Regás en editorial Destino. Dado que el libro está descatalogado y hemos recibido peticiones de consulta, hemos decidido fotocopiarlo y escanearlo íntegramente para que sea accesible en PDF de modo gratuito. Para acceder al pdf íntegro del libro clicar aquí: El fascismo-Xavier Casals

Consideramos que pese al tiempo transcurrido ofrece una imagen de interés: una radiografía del universo de la ultraderecha española de la época, en la que se dibujaban entonces intentos de importación del lepenismo, pervivencia del neofranquismo y se apuntaban populismos protestatario emergentes.

En suma, desde nuestra perspectiva ofrece una radiografía asequible del universo de la extrema derecha española antes de que hiciera eclosión la Plataforma per Catalunya [PxC].

Sinopsis

Síntesis divulgativa sobre la evolución del fascismo hasta el momento de publicación del ensayo centrada en el caso de España. La primera parte (“Los herederos del fascismo”) expone cómo se conformó una extrema derecha en el seno del franquismo que constituyó un sector ideológicamente involucionista en las postrimerías del régimen y durante los albores de la Transición, el llamado “búnker”. La segunda (“La crisis del ‘búnker’, 1975-1982) analiza el papel y la trayectoria de Fuerza Nueva, del terrorismo ultraderechista en “los años del plomo” y del fracasado golpe de Estado del 23 de febrero de 1981. La tercera parte (“Entre la tradición y la innovación, 1983-1994)” constata la coexistencia de discursos ultraderechistas nostálgicos del franquismo con otros innovadores e importadores de la cultura política de este espectro entonces exitosa en Europa, siendo su referente principal el Front National francés. La cuarta y última (“Hacia una nueva extrema derecha, 1994…”), efectúa previsiones de futuro sobre la eventual existencia de un “lepenismo español”.

La conclusión final, a la luz de la década transcurrida, resultó acertada. Decíamos ayer (1998):

“En cuanto a la ultraderecha española, ésta todavía parece contar con un largo camino que recorrer antes de configurar una opción política de cierta solidez. Carece de líderes y cuadros políticos, los ejes ideológicos de su discurso actual son tan variados como -en ocasiones- contradictorios. La siglas que se agitan en este espectro son casi desconocidas, muy cambiantes y difícilmente valorables en cuanto a su capacidad de convocatoria. Los ditintos grupos o no concurren a las elecciones o, cuando lo hacen, sus resultados son insignificantes […]. Pero, sobre todo, la extrema derecha se enfrenta a un problema irresuelto: conciliar los valores de la ultraderecha ‘tradicional’ y los de la ‘postindustrial’, aunar el legado de Franco y la modernidad de Le Pen” (p. 89).

Source: Blog de Xavier Casals
https://xaviercasals.wordpress.com/2014/08/31/el-populismo-que-viene-86-asi-era-la-extrema-derecha-espanola-antes-de-anglada-descarguese-el-ensayo-el-fascismo-en-pdf-gratuitamente/

Camps de concentració a Europa durant la Primera Guerra Mundial

Cent anys de la Gran Guerra. Camps de concentració a Europa durant la Primera Guerra Mundial
La majoria de països van internar la població resident provinent de potències enemigues
Jordi Palmer | Actualitzat el 20/06/2015 a les 19:45h

Vista general del camp de Talerhof en una imatge del 1917

Més enllà del front de trinxeres que ha esdevingut la imatge més icònica de la Primera Guerra Mundial, la conflagració mundial del 1914-1918 va comportar la consolidació d'un fenomen que ja s'havia experimentat durant les guerres de Cuba i dels Boers, l'internament de població civil en un sistema de camps de concentració dissenyat amb l'objectiu d'aïllar aquells elements que podien contribuir a l'esforç bèl·lic de l'enemic. Amb tot, durant la Gran Guerra es va introduir una diferència respecte Cuba i Sud-àfrica. Si en aquests casos es 'reconcentrava' la població nadiua per evitar que donés suport als insurgents, durant la Primera Guerra Mundial es va optar per recloure els residents provinents de països ara enemics, pel simple fet de ser-ho.

En un episodi poc conegut de la conflagració a Europa apareixen per primer cop a la història moderna els primers camps de concentració. Països com França i Anglaterra d'una banda i Alemanya i l'imperi Austre-hongarès de l'altra van optar per recloure aquella població establerta dins de les seves fronteres però amb origen o amb vincles socioculturals amb territoris que ara els havien declarat la guerra.

Just iniciada la guerra, els homes en edat de ser mobilitzats pertanyents a potències enemigues van ser declarats susceptibles de ser internats en països com França, on només es va permetre la repatriació a les dones i als homes menors de 17 anys, majors de 65 o malalts a partir de 45. A França mateix, aquestes ordres es van fer extensives a altres col·lectius sospitosos, com aquells que mantenien proximitat amb l'enemic o eren susceptibles de perjudicar l'esforç de guerra francès. També van ser retinguts els naturals d'Alsàcia i Lorena, territoris pertanyents a Alemanya des de la desfeta francesa del 1871.

60.000 internats a França

En total, es calcula que a França es van concentrar unes 60.000 persones repartides en una cinquantena de camps repartits per tot el país, de les quals 40.000 serien estrangers -bàsicament alemanys i austre-hongaresos- i la resta francesos. En molts casos aquests camps no eren més que convents, monestirs i fins i tot escoles reconvertits a tal efecte i molts pocs serien equiparables a la imatge comú del camp de concentració, és a dir, barracons i filferro d'espines, com en el cas del campament situat a Ille Longue, a Bretanya.

Almenys en el cas francès, tot i la durada de l'internament que en alguns casos va allargar-se fins el 1920, les condicions de vida no van ser tan dures com els precedents de Cuba i Sud-àfrica, ni molt menys comparables als sistemes concentracionaris desenvolupats pel règim soviètic a partir del triomf de la revolució i pel règim nazi durant la Segona Guerra Mundial. En general la mortaldat no va ser gaire diferent a la registrada entre el conjunt de la població, almenys fins als últims compassos de la guerra, quan l'epidèmia de la mal anomenada 'febre espanyola' va causar estralls en tots els fronts i també als camps d'internament.

Pel que fa a la Gran Bretanya, els internats van ser aproximadament uns 32.000, la majoria homes en edat de combatre, ja que fins on va ser possible, es va procurar repatriar la resta de residents estrangers als seus països d'origen. Alguns camps es van constituir a l'illa de Man, on es van reproduir els estereotips d'aquest tipus d'instal·lacions com ara fil-ferrades, cos de guàrdia i vigilància militar en el què en origen va ser el campament de vacances Douglas, per on van passar unes 2.500 persones. En un altre camp de la mateixa illa del mar d'Irlanda, el de Knockaloe, es van recloure unes 20.000 persones.

Quant a l'altre bàndol, l'imperi austrohongarès va tenir el dubtós mèrit de ser el primer en constituir camps de concentració en sòl europeu. En concret, el camp de Talerhof va obrir portes el 14 de setembre del 1914, poques setmanes després de l'inici de les hostilitats. En aquest i altres camps es van internar bàsicament serbis i ucraïnesos, amb unes mesures molt més dures i dràstiques que les que es van reservar per a francesos i britànics, que en general van ser simplement confinats sota arrest domiciliari. Finalment, Alemanya també va internar milers d'estrangers, oficialment com a resposta a les mesures empreses per França i Gran Bretanya contra els alemanys.

Arxivat a: Internacional, Camps de concentració, Primera Guerra Mundial, Camps d'internament, Gran Guerra

Fonte: Nació Digital (Catalunha, Espanha)
http://www.naciodigital.cat/noticia/86715/camps/concentracio/europa/durant/primera/guerra/mundial
Extraído do cachê: Link